senten malament, discoteques fins les tantes, molta son i olors a mar ens van portar a Roma. Tres tombs en autobús ens van fer falta per poder arribar a l’hotel i agafar les maletes. Ens ensenyen un antic cabaret que presumptament era el nostre hotel, entre parets encoixinades, cares dibuixades a la fusta i laberints interminables vam acabar a la nostra habitació. I què millor que deixar les maletes i anar a sopar en un restaurant tres carrers més avall. Entre carrers i places vam descobrir un trosset de cel: el coliseu. I a cada passa que fèiem Roma era més i més bonica.I sort que ens diuen que siguem puntuals perquè les “bronques” matinals no van faltar. Llargues escales ens van conduir a San Pietro in Vincoli i davant de Moisès ningú de nosaltres va gosar posar en dubte qui era Miquel Àngel. Vam ser els afortunats de tastar les millors pizzes del món, i vam descobrir places i fonts que ens van deixar sense alè. I en elles, érem imants dels “top manta” d’Itàlia però vam aprendre a fer-los fora. Vam guardar les nostres esperances de tornar a Roma a la Fontana di Trevi i preparats per caminar... vam agafar el metro direcció Termini per tornar a l’hotel dels miralls i llums foscos.
Un cop desperts vam arrencar el dia amb un bon viatge en metro, els nostres peus ho necessitaven, que ens va portar 20 segles enrere. El gran coliseu ens va deixar sense aire durant hores i per tornar a respirar vam fer cap a Trastevere, el poble de Roma.
Abans de marxar, l’amor ens va portar a Il Ponte Milvio i la clau a l’aigua ens va assenyalar la nostre última visita: el Vaticà.
Sense tenir temps de dir adéu a aquesta ciutat màgica ja érem al vaixell per tornar a casa. Aquella nit va ser especial, l’ insomni dels professors, més corredisses, més noies, lliteres traïdores, marejos, racó de l’estudiant, moltes més biodramines, despertar-nos al migdia, dits trencats... Ja trobàvem a faltar Roma. Vam tenir una llarga tarda per fer-nos a la idea que arribàvem a casa. I sí, vam tornar a la realitat. Gràcies Roma 2012.