Nous models de societat

loredana-2.jpg

Loredana Zlatariu

Avui dia tots sabem que la societat actual és una societat de consum que té com a màxima característica la recerca del plaer comprant coses materials. En aquesta era el temps ja no és cíclic, ni lineal, s’ha deixat de tenir uns objectius fixes, cada persona fa les coses al seu ritme com ho vol i va cap a un destí individual.

Es vol anar al futur però anul·lant el passat, i això és una equivocació. Tot això ve donat per la idea de llibertat que tenim plegats, que és una idea complexa, absoluta i irregular.

La societat d’avui fomenta la màxima llibertat de consum sense adonar-se dels perjudicis que això comporta. Hi ha una desesperació de tornar a néixer cada dia,  de renovar-se diàriament i ser una persona diferent cada dia que passa.

La destresa que es requereix per superar els obstacles que comporta la manipulació de la identitat en una modernitat que cada dia és més líquida, és molt complicada de gestionar.  Anul·lar el passat, tornar a néixer, adquirir un jo diferent cada dia, gaudint al màxim de tot, són propostes difícils de rebutjar. L’afany de superació s’ha perdut, ara es pensa que l’única forma de destacar i superar-se és consumint.

Josep Brodsky, un poeta nord americà d’origen rus, deia que en la societat de consum les persones que no poden consumir es consideren fracassades i gairebé sempre agafen el camí de l’alcohol o de les drogues, una persona que s’injecta heroïna a la vena, ho fa més o menys per la mateixa raó que una altra es compra un vídeo. Tots dos busquen el plaer, i la societat això ho fomenta.

Un altre autor polonès, Andrzej Stasiuk, novel·lista, poeta i crític literari,  comparava el món en el que vivim, amb una parada de mercat, on es venen vestits luxosos, i per on circula molta gent buscant el seu vestit. La gent d’aquest mercat són gent que busquen el seu jo però no el troben. Llavors canvien de vestit tantes vegades com cal, però mai troben el vestit ideal, que se’l podrien quedar per sempre, ja que trobar-lo significaria no buscar més. És més fàcil dissimular cada dia i atribuir-se un jo diferent tantes vegades que volem, tot això implica tenir una identitat falsa.

Thomas Hylland Eriksen, antropòleg social,  afirma que la tirania del moment és la  presa: ‘’Estem a punt de crear una societat en què serà gairebé impossible concebre un pensament que faci més de cinc centímetres de llarg’’. Ens hem acostumat a viure el moment perquè sabem que durarà poc.

Vivim en un món on l’oferta supera la capacitat de la demanda. Hi ha una tendència patològica de que tots els béns i serveis es multipliquin a ritme exponencial, i això dóna com a resultat un excés d’informació.

Avui en dia el 99,99 % de la informació que la gent consumeix passa inadvertida i  no se li dóna importància. D’altra banda, la informació s’ha convertit en la titella de la publicitat, ja que tots els mitjans de comunicació estan subvencionats per les empreses privades  que no busquen una altra cosa que potenciar el consum.

Ara fa dos mil anys, els savis de Grècia deien que l’educació ha de ser per tota la vida, que no es para mai d’aprendre. Per anar al futur amb passos ferms, s’ha d’invertir en l’educació, perquè hem de formar les generacions futures, ja que un fracàs en l’educació seria desastrós per el progrés humà.

John Kotter, un professor de la Facultat d’Economia de Harvard, aconsella als seus lectors que no tinguin la mateixa feina tota la vida (com poden ser els funcionaris),  perquè això porta a una profunda desmotivació. Res pot durar tota la vida. Les coses naixen amb la marca de la mort imminent, i surten de les fàbriques amb la data de caducitat posada.

Vivim en la època de la modernitat líquida on el camí que es fa per arribar al destí, es més important que arribar-hi.  La cultura de la modernitat líquida, ja no és una cultura amb afany d’aprendre, més bé al revés. Avui en dia vivim una cultura de ‘’casino’’ on l’espai cultural es buida ràpid, perquè sempre s’ha de renovar. Per tant en aquesta cultura qui mana, és el mercat de consum, que cada vegada és més exigent.

Una de les exigències de l’educació al llarg de tota la vida, seria la reconstrucció de l’espai públic, en que els homes i les dones puguin establir un diàleg continu entre allò personal i col·lectiu, entre els interessos comuns i particulars, entre els drets i els deures.

Contínuament ens creuem pel carrer amb persones que no comparteixen la nostra llengua, cultura, etc, llavors per mantenir un diàleg amb aquestes persones cal capacitat de relació. S’ha de tenir molt clar que l’educació està destinada al treball,  que estem formant ciutadans i no robots programats.

En resum, necessitem aprendre durant tota la vida, per poder prendre decisions, però el que és més important és que hem de salvar les condicions d’aprenentatge, per tenir una educació digne i a l'abast de tothom.

Arxivat a:

Aquest web fa us de 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-li una millor experiència i servei.