El meu pare, que treballava fora de casa, l’ajudava. Aquest és el verb: ajudar. Ell portava els diners a casa, ell era el recol·lector, com la majoria dels nostres pares.
Quan la meva àvia va envellir, qui en va assumir la cura va ser la meva mare. Tot i que tenia altres germans –tots nois- ella era la cuidadora principal. De fet, va ser-ne l’única. I això va ser fins que l’àvia va morir, com a tantes i tantes famílies.
Sempre, sempre, sempre la meva mare ha estat cuidadora. Dels fills, dels pares i després dels néts. I per què? Ella podria haver tingut una feina remunerada fora de casa i, en canvi, va decidir cuidar. Però, realment, ho va decidir ella? O la van empènyer a assumir el paper de cuidadora? I qui la va empènyer?
I encara més preguntes: quina era la seva remuneració econòmica? I on era el seu espai personal? I el seu temps de lleure? Només tenia la recompensa ètica de cuidar als seus. Una recompensa que a casa mai li va faltar, però que massa sovint –com a societat- hem estat incapaços de donar als milions i milions de dones cuidadores que hi ha al món.
Amb el pas de les dècades, a casa nostra la tasca de cuidar s’ha perfeccionat i professionalitzat. I, a més, ara els nostres companys ja no ens ajuden. Ara, el verb és compartir. Dones i homes compartim les tasques de cuidar. Això és, si més no, el que cal dir per ser políticament correctes. Però tu, jo, ella, ell… tots nosaltres sabem que això no és ben bé així. Sabem que avui –nosaltres, dones modernes, lliures i combatives- seguim portant el pes de cuidar. Nosaltres que parim som no només les cuidadores dels nostres fills, sinó també dels nostres pares.
La tasca que tenim al davant és seguir cuidant-los perquè així ho volem, perquè ens els estimem i els volem cuidar. Però també tenim una altre propòsit: crear els mecanismes que permetin que aquesta tasca de cuidadora no sigui una obligació per a les dones, sinó una elecció. I per aconseguir-ho cal que des de l’administració pública sapiguem posar en marxa mesures que garanteixin una igualtat real entre dones i homes.
En el seu dia, el permís de paternitat va sobtar a molta gent. Tanmateix, amb el temps, això que els homes també tinguin un permís per cuidar els seus fills acabats de néixer s’ha normalitzat. De fet, aquest 2020 el permís de paternitat s’ha allargat fins a les 12 setmanes. Aquest és el nostre repte: ser dones lliures, alçades i combatives que lluitem per la igualtat, pels nostres drets i per un futur millor.
Encara afegiré una última cosa: aquest no és només un repte de les dones. És un repte de tota la societat. I és així perquè volem viure en un món lliure, alçat i combatiu.