Joan Carles I, el maquiavèl·lic

Els últims dies, el documental “Monarquia o república” emès per TV3 i diverses filtracions alemanyes als mitjans de comunicació han reobert el debat del paper que jugà el Rei Joan Carles I durant el procés de transició a l’Estat espanyol. La posada en qüestió de la veritable voluntat democratitzadora del rei es deriva del suposat posicionament ambigu que el monarca demostrà en relació a l’intent de cop d’Estat de Tejero. Però en ciència política el debat sobre les intencions personals de l’aleshores Príncep Joan Carles no s’ha tancat mai. Dos línies de debat plantejaven la disjuntiva entre si el Rei Joan Carles havia estat un simple liberalitzador, que no demòcrata, a qui el procés se li escapà de les mans i no pogué evitar l’arribada de la democràcia o fou un veritable democratitzador que amagà les seves preferències sinceres durant el franquisme amb la intenció d’iniciar un procés democratitzador un cop mort Franco.

Al meu entendre però, cal obrir una nova línia de debat. Proposo per al Rei una nova etiqueta diferent a la de liberalitzador o demòcrata: la de maquiavèl·lic estrateg.

Al meu entendre, Joan Carles I no fou ni un simple liberalitzador ni un demòcrata convençut. Simplement, fou una persona que procurà obtenir i maximitzar el seu benestar personal. L’objectiu era doncs arribar i mantenir-se com a Cap de l’Estat espanyol. L’etiqueta amb la que es bategés el sistema polític que li garantís ser monarca era una simple formalitat.

Tot i la connotació negativa que històricament se li ha atorgat al terme “maquiavèl·lic”, en ciència política acostumem a referir-nos amb aquesta terminologia a qui políticament actua lliure de judicis morals, amb l’únic objectiu de perpetuar-se en el poder. Considerant el procés polític a partir de 1975 com un simple joc d’estratègia, a l’aleshores hereu de la corona espanyola se li plantejaven tres possibles vies un cop mort Franco: (1) mantenirl’status quo dictatorial, (2) iniciar un procés d’obertura política que en cap cas desemboqués en una democratització i (3) apostar per un sistema democràtic amb una monarquia constitucional.

Posant-nos en la pell del monarca, la primera opció, quedà ràpidament descartada. Tot i que l’exèrcit no representés una amenaça amb la continuació de la dictadura, la societat civil espanyola i l’oposició democràtica, amb més o menys intensitat, reclamaven un procés d’obertura política. La comunitat internacional, a més a més, semblava no comprendre la mort de Franco sense l’inici un procés ferm de democratització. Si s’hagués optat per aquesta via el Rei s’enfrontava a la més que probable situació de contundents protestes ciutadanes i polítiques que podrien haver conduït al col·lapse del sistema i la possible instauració d’una república.

Per altra banda, la segona alternativa, la de dur a terme reformes liberalitzadores sense deixar un govern dictatorial, canviar certes coses perquè res no canviï, l’avocava directament a la incertesa. Tal i com afirmà l’eminent politòleg Adam Przeworski: “El que resulta desconcertant és que tants i tants polítics autoritaris creguin que podran triomfar [aconseguir una liberalització] on tants d’altres han fracassat, per acabar fracassant igualment”. D’una banda, els militars haurien pogut veure perillar la seva condició privilegiada dins el sistema de poder, fet que hauria desembocat en un cop d’Estat i en l’exclusió de Joan Carles d’una posició de poder. De l’altra, les forces democràtiques i la societat civil no s’haguessin conformat amb simples distensions de la dictadura i amb total probabilitat no s’haguessin pogut evitar les protestes i manifestacions en contra de la seva figura.

La opció de la democràcia constitucional, si s’aconseguia conduir correctament la transició, representava un perfecte equilibri per tots els jugadors de la partida. Als generals i elits dictatorials se’ls hi garantia l’indult i la possibilitat de mantenir-se en primera línia de la política estatal -clar exemple: el de Manuel Fraga. A les forces democràtiques, principalment als partits polítics, se’ls hi oferia un sistema de “lliure” competició pel poder, amb possibilitats de govern reals i de satisfer els seus interessos corporatius. A la societat civil se li garantia un marc legal favorable, amb drets i llibertats consagrats en la Constitució que s’aprovaria el 1978. Finalment, al monarca se li garantiria, si bé no funcions executives, legislatives o judicials, una estabilitat en el càrrec i una àmplia acceptació social envers la seva figura i la institució que representaria.

Sembla ser doncs que més enllà de voluntats sinceres i plenes d’emotivisme democràtic, el camí que va seguir el fins al moment Cap d’Estat espanyol fou també aquell que millor li garantia la seguretat en el càrrec. Amb tot això no vull fer canviar d’opinió als qui creguin fermament en les seves bones intencions. Simplement intento posar de manifest que, probablement, és el que haguéssim fet tots en el seu lloc. Tots som, en el fons, maquiavèl·lics. Si la democràcia no fos el sistema de govern que ens permet obtenir més benestar, ningú seria demòcrata.