Eurovegas i Catalunya

La setmana passada Albert Om publicava al diari Ara una carta, titulada Sr. Adelson, no som dignes d’Eurovegas, que, com a català que sóc, em va fer envermellir. Atents a què deia un dels nostres periodistes més representatius: <<Catalunya no és país per a casinos. El màxim joc d’atzar nacional que ens permetem és la botifarra. A la tele el concurs que triomfa és El gran dictat i a la ràdio l’Enigmàrius perquè ens agrada més jugar amb la nostra llengua que amb els nostres calés. Aquí se’ns ha dit que ens llevem ben d’hora ben d’hora i ara ve vostè i ens proposa que anem a dormir ben tard i ben jugats. Hauria de sortir de vostè no voler venir a Catalunya>>. Acabava la carta vomitant el següent: <<Vostè ha fet aflorar les nostres contradiccions: no ho volem per a nosaltres perquè sabem que anirà malament. Però encara menys ho volem a Madrid; no fos cas que anés bé>>.

El passat diumenge sortia a El Periódico un article de Jordi Évole titulat Eurovegas go home. L’article estava redactat amb un estil més entranyable, bucòlic i sensible que apel·lava a la protecció del medi ambient amb reflexions tan profundes com: <<Donde de pequeñito yo iba a ver despegar aviones y me tapaba la nariz para no oler el río/cloaca, ahora puedo llevar a mi hijo en bicicleta, ver unos pajaritos y descubrir que las alcachofas no salen de la estantería del Mercadona envasadas al vacío>>.

L’altre dia en el bar on faig el cafè del matí abans d’entrar al despatx hi havia dos homes discutint del tema amb aquella seguretat que dóna el forjar-se opinions a cop de telenotícies. El més gran estava en contra, deia que no generava llocs de treball de qualitat, que allí la gent estaria explotada. L’altra deia que no estem en condicions de rebutjar ingressos i llocs de treball.

Amb els tres casos exposats n’hi ha més que per llogar-hi cadires.

En primer lloc és molt fort que un personatge llur trajectòria sigui haver començat al Grup Godó per acabar a TV3, que no ha creat mai cap lloc de treball i que viu de nosaltres, es mofi d’un empresari que ve a oferir-nos llocs de treball i entreteniment. Si a Albert Om li agrada jugar a la botifarra i al cinquillo que organitzi un campionat al bar de qualsevol poble, però que no molesti als que volen entreteniment a gran escala. Qui és ell per parlar en nom dels catalans? Albert Om sembla ignorar com funciona el lliure mercat, i que si realment Catalunya no vol Eurovegas al cap de dues setmanes de la seva obertura tancarà i marxarà. Res més democràtic que la decisió del consumidor. Respecte el comentari final, només faltaria que si fos Madrid qui s’endugués l’Eurovegas publiqués un nou article titulat Espanya ens roba. Ridícul tot plegat.

L’article de Jordi Évole mereix més respecte. El famós presentador és una persona que té una feina ben pagada i es pot permetre el luxe de defensar els moixonets i les carxofes. No ridiculitza l’empresari ni parla en nom de Catalunya, senzillament dóna més prioritat als moixonets i a les carxofes que als llocs de treball i al dinamisme econòmic. És una opinió respectable: Moixonets i carxofes > Llibertat d’empresa.

L’últim cas és també força paradigmàtic. Ignoro a què es dedica aquell conversador de bar per poder defensar una postura que impedeix crear llocs de treball. Suposo que si és conseqüent va anar a començaments dels anys 90 a manifestar-se en contra de Port Aventura (sector oci). Suposo, també, que deu recomanar als estudiants que es paguen els estudis universitaris treballant a l’estiu en aquest parc temàtic de la Costa Daurada que no ho facin perquè estan sent explotats. És de suposar, així mateix, que deu entrar al casino de Tarragona (establiment de notable èxit) no a fer partides de Texas Hold ‘em, sinó a dir als treballadors de l’establiment que el seu no és un lloc de treball de qualitat. De fet, potser es passeja amb una vara màgica que s’il·lumina quan passa davant un lloc de treball de qualitat i s’apaga quan no ho és. L’autoritat intel·lectual de l’home de bar.

Catalunya està tan capficada amb el “Catalonia is not Spain”, ” l’Espanya ens roba“, i amb si tal o qual negoci és admissible o no en virtut de si s’ajusta al “nostre model de país“, que oblidem que l’enemic és a casa. L’enemic és aquell que culpa dels mals a tot allò de fora, que es pensa que la manera de progressar és mirar-se el melic, que n’hi ha prou amb vendre el nom Catalunya, i que la única competència que admet és la que hi pot haver entre pobles per l’alçada del seu campanar. Aquella Catalunya carrinclona que no vol ser Israel o els Estats Units, sinó Bolívia o Argentina; que no vol gratacels que simbolitzen el progrés, sinó únicament conservar la masia. La Catalunya xovinista i no la que aprèn d’altres nacions més poderoses. Catalunya s’ha de quedar amb Eurovegas si realment vol ser una potència econòmica.