Crítiques selectives

Aquests dies el consell de dones del PSC de Tarragona es deuen sentir molt realitzades. Gràcies a l'ocasió que els ha brindat l'arquebisbe, han aconseguit una excel·lent ocasió de presentar-se davant determinada ciutadania com gent reivindicativa i lluitadora en contra de les idees intransigents, com a gent capaç d'aixecar la veu en defensa de qui és tractat injustament pels poderosos. I dic que es deuen sentir molt realitzades perquè, d'ocasions com aquesta, se'ls en presenten ben poques a la gent del PSC. No podien, doncs, desaprofitar-la.

El prelat havia declarat en una entrevista a TV3 que respecta totalment les persones homosexuals, però que en rebutja del tot la conducta, ja que considera que és inadequada. És el criteri que l'Església Catòlica defensa des de temps immemorials i que difícilment canviarà. Per tant, els que no estem d'acord amb aquest punt de vista podríem denunciar-lo dia per altre, si ens vingués de gust: però no ho fem perquè entenem que no duu enlloc, que és picar en ferro fred i no volem perdre el temps anant a tirar gats a mar.

Arran d'aquestes crítiques -a les quals s'ha sumat el col·lectiu H2O (lesbianes, gais, bisexuals i transsexuals del Camp de Tarragona) exigint-ne la dimissió-, l'endemà Jaume Pujol va demanar perdó tot reiterant -però- el rerefons del seu missatge. Cal sobreentendre que, en una societat laica, el prelat només podia referir-se als homosexuals creients. Per això demanar-li la dimissió és com si el portaveu del Consell Islàmic de Catalunya fes unes decaracions exhortant els musulmans a no menjar porc i l'associació de cansaladers li exigís que es retractés i li reclamés la renúncia al càrrec! Seria el mateix disbarat.

El nom de PSC és l'eufemisme que fan servir per no dir PSOE a Catalunya, un dels dos grans partits del sistema espanyol, responsable -al costat del PP- del vexatori tracte colonial que pateix Catalunya per part d'Espanya i que té com a conseqüència tant la minorització de la llengua i la cultura catalanes com el brutal espoli fiscal -xifrat en uns 22.000 milions d'euros anuals- que condemna el nostre país a les retallades i a una lenta -però imparable- ensulsida econòmica.

Però és clar, de tot això el consell de dones del PSC no en diu res ni mai no en dirà res; és molt més còmode de ficar-se amb l'Església Catòlica: vesteix i no compromet a res. Però de denunciar el maltracte de Catalunya per part d'Espanya, ni parlar-ne. Tampoc han fet una cosa encara menys compromesa: simplement exigir al seu partit que hagués signat la pregunta a la Comissió Europea sobre l'agressió d'un guàrdia civil a un jove a l'aeroport del Prat per parlar en català. D'aquest cas tan greu de xenofòbia contra un parlant de la nostra llengua, ni un mot.

Un destacat dirigent socialista em va dir -fa només uns quants mesos- que "ells mai no renunciarien als llaços de fraternitat amb Espanya". Déu n'hi dó quina fraternitat, vaig pensar immediatament! Una fraternitat que consisteix a rebregar-nos i robar-nos tal com ho fan. Deu ser basant-se en aquesta fraternitat que na Carme Chacón va prometre que lluitarà amb ungles i dents contra l'anomenat pacte fiscal, que és com dir que lluitarà aferrissadament contra la simple possibilitat que Espanya robi una miquetona menys els recursos de Catalunya. Quina pena que hagués de dir això per fer-se perdonar haver nascut a Catalunya per poder encapçalar el PSOE!

Però finalment ja s'ha vist que ni renegant del seu origen, un català no pot arribar al cim de les altes magistratures espanyoles. Si exceptuem Estanislau Figueras (quatre mesos escassos) i Francesc Pi i Margall (38 dies), en la convulsa Primera República, només el general Prim -fins que un complot va provocar el seu assassinat- va poder presidir Espanya durant un parell d'anys, hi ha qui diu que gràcies al fet d'haver bombardejat Barcelona per reprimir la revolta de la Jamància.