Catalunya i la fi dels estat-nació europeus

Núria Domingo

L’actuació del govern espanyol sobre el conflicte català ha seguit un pla conscientment en plena crisis econòmica, quan el descontentament social de moviments com el del 15-M van iniciar un període de deslegitimització de les institucions polítiques al servei dels interessos financers internacionals. El panorama espanyol anterior a les últimes eleccions estatals de juny de 2016, era molt crític amb la llarga trajectòria bipartidista incapaç d’afrontar els problemes de l’estat, i involucrada en trames corruptes, juntament amb la monarquia espanyola, que ja es trobava totalment desprestigiada.

La negació al diàleg amb Catalunya per part del PP, amb l’aprovació del PSOE i de la monarquia, ha tingut per objectiu crear una crisis de legitimitat de la monarquia liberal a Catalunya, i reforçar així la seva legitimitat en la resta dels espanyols. L’estabilitat política de l’Estat, en risc per la crisis econòmica i en un moment en el que el conflicte basc ja s’havia resolt provisionalment, calia un nou motiu per fer acceptable la violència estatal i feixista de la minoria ultradretana en defensa del control de la gent, l’estabilitat política, i sobretot, l’estabilitat d’un element clau: el rei Felip VI.

La Unió Europea està en crisis, i aquesta crisis es deu a la voluntat hegemònica dels estat-nació que la formen per mantenir les seves fronteres i les seves estructures internes. El cas català no és un cas aïllat a Europa. A Espanya també hi ha el cas basc, però també hi ha Escòcia, Baviera, Flandes, Padania, Tirol del Sur, Còrsega; territoris de gran poder econòmic i estratègic, on la impotència per la falta d’independència en la gestió pròpia dels recursos ve limitada per un govern que es resisteix a cedir poder en la mobilització d’aquest recursos que no li pertanyen.

La globalització ha posat de relleu la resistència que representen els estats-nació per al desenvolupament de grans ciutats. Tal com defineixen Daniel Cohn-Bendit i Guy Verhofstadt en el llibre-manifest “Per Europa!!!”, els estats petits que no tenen voluntat d’hegemonia com els actuals són més propensos a participar d’un projecte comú europeu. Vist des d’aquest punt de vista, en plena era de la informació, el futur d’Europa a nivell territorial podria ser format per petits estats, o inclús per una constel·lació de ciutats que, per les seves problemàtiques similars de contaminació, pobresa energètica, gentrificació, desnonaments o abandonament immobiliari entre d’altres, s’uneixen en aliances per a l’agilització de polítiques locals; o inclús, fer front a problemes universals com el canvi climàtic o el comerç amb criptomonedes, punts en els quals els estats-nació actuals exerceixen una gran resistència. Inclús si aleshores penséssim a nivell de pobles i ciutats catalans, es reproduiria també el mateix esquema a petita escala, existint vincles entre pobles i ciutats similars, i essent els consells comarcals un element prescindible absolutament en una nova organització més igualitària i menys jeràrquica. En un món tant canviant com l’actual, l’eficàcia dels processos de gestió governamentals radica en eliminar esglaons en l’ordre jeràrquic de les institucions, però sobretot, en reduir el nombre d’habitants de cada comunitat, a favor d’una major participació ciutadana, amb més influència política i més interconnectada.

El cas català ha esdevingut una onada de nacionalisme creixent empès per les polítiques d’un govern ineficient i injust; amb paraules de l’historiador Sebastian Balfour, «una problemàtica socioeconòmica s’ha convertit en una qüestió identitària». Però què passa amb els territoris o ciutats, espanyols o europeus, que no són una nació?

Al Regne Unit, pocs dies després de que l’electorat britànic votés a favor d’abandonar la UE, una singular iniciativa va recórrer les xarxes socials que plantejava la independència de Londres. La idea era clara, els habitants de Somerset o Birmingham podien haver votat a favor del Brexit, però Londres, la cosmopolita i multicultural Londres, volia quedar-se a la comunitat europea tant sí com no. Podem concloure doncs, que el desig d’independència es fa latent avui, quan el poder d’un territori no recau en l’extensió de l’imperi, sinó en el poder de tindre autonomia pròpia de decisió.

Si les aliances més fortes de Catalunya continuen excloent a tota la resta de territoris que podrien compartir un nou ideal d’estat, però no el sentiment identitàri com a element vertebrador, aquesta no serà una lluita social. La lluita de Catalunya hauria ser, des d’ara mateix, no únicament la resistència al poder polític i judicial d’Espanya, sinó un procés de canvi interurbà contra el problema real: el model econòmic-social-mediambiental.

Si la lluita catalana és contra la monarquia liberal, el bipartidisme ineficient, la corrupció sistemàtica, l’oligarquia financera, i la creixent violència estatal i feixista, potser seria hora de deixar el joc contra Espanya, i plantejar l’estratègia política interurbana per afavorir que altres territoris espanyols o europeus puguin esdevenir independents de l’actual hegemonia d’estat. Potser així entendrem que l’explotació neoliberal també la tenim a casa, i que una nova Europa és possible.

Arxivat a:

Aquest web fa us de 'cookies' pròpies i de tercers per oferir-li una millor experiència i servei.