Parlar d’Antoni Gaudí és evocar, gairebé de manera automàtica, algunes de les obres més emblemàtiques del modernisme català, com la Sagrada Família o el Park Güell. Tanmateix, darrere d’aquestes construccions universals hi ha un procés llarg i complex, marcat per projectes previs i idees embrionàries que sovint han quedat fora del relat més popular. Aquest camí inicial va ser el fil conductor de la conferència impartida per Luis Gueilburt dins el cicle de xerrades de l’Any Gaudí que s’està celebrant a Riudoms.
Gueilburt (Buenos Aires, 1950) és escultor, pintor, escriptor i investigador. Argentí de naixement i establert a Barcelona des de fa dècades, ha desenvolupat una intensa trajectòria artística amb exposicions internacionals, però també una sòlida tasca d’investigació i divulgació centrada en la figura i l’obra d’Antoni Gaudí. Des de l’inici de la seva intervenció, l’estudiós va voler posar l’accent en el pes dels orígens en la formació de l’arquitecte. “Avui m’hauríeu d’explicar més coses vosaltres a mi que al revés”, va dir, apel·lant al coneixement del territori on Gaudí va créixer.
Segons Gueilburt, la concepció arquitectònica de Gaudí no pot deslligar-se de les seves arrels familiars i del paisatge que l’envoltava. «La idea de l’espai i del volum li sorgeix de la caldereria, del treball artesà que feia la seva família», va explicar. A aquesta influència s’hi suma el contacte directe amb la natura —els olivers, les roques, la geografia del Baix Camp— i amb elements patrimonials com els aqüeductes romans. Tot plegat, va remarcar, va anar configurant una manera molt particular d’entendre l’arquitectura.
Abans d’endinsar-se en els primers projectes, el ponent va establir una comparació poc habitual però reveladora entre Gaudí i Leonardo da Vinci. “Són dues persones amb una gran capacitat enginyosa. Entenien que totes les disciplines de la ciència passen per l’ésser humà”, va assenyalar, allunyant-los del concepte de “geni” associat a la inspiració sobtada. “Tocaven de peus a terra i sabien perfectament què era una avellana”, va afegir amb ironia.
Aquest enginy es manifesta ja en obres primerenques. Un dels primers projectes on Gaudí va mostrar una visió clara i avançada va ser el del Monestir de Poblet. L’any 1870, juntament amb el seu amic Eduard Toda, va elaborar uns plànols que mai no es van executar, però que ja incorporaven criteris de sostenibilitat molt innovadors per a l’època. Una mirada similar es troba en el projecte del parc de la Ciutadella, concebut el 1872 com uns jardins urbans pensats per actuar com a pulmons verds dins la ciutat. A tocar d’allà, també va idear una bassa d’aigua al sostre d’un edifici que permetia alimentar la Ciutadella. “Si avui féssim cas a la meitat dels projectes hidràulics de Gaudí, no tindríem problemes de sequera”, va afirmar Gueilburt. Aquesta idea de recollida d’aigua es va reproduir també anys després en el Park Güell.
La barreja entre l’enginy i el pensament sobre la sostenibilitat i l’aigua, Gueilburt ho va exemplificar amb una altra idea signada per Gaudí: un projecte d’enginyeria hidràulica entre els pobles de Palau-solità i Plegamans i Caldes de Montbui. Era una obra que hauria recollit l’aigua de la riera que uneix els dos pobles i es podria haver aprofitat per al bé comú. “No estem parlant de cap edifici, és un projecte que anava molt més enllà”, remarcava l’estudiós.
El repàs va continuar amb altres intervencions sovint desconegudes, com la seva influència en l’estructura del mercat del Born, les faroles de la plaça Reial de Barcelona o diversos encàrrecs realitzats quan encara era jove i “s’estava formant”. Obres discretes, gairebé invisibles, però essencials per entendre l’evolució del seu pensament.
Una de les anècdotes més il·lustratives va arribar amb la Cooperativa Maratonense, a Mataró. Gueilburt va relatar que durant anys va visitar la ciutat buscant l’empremta de Gaudí en aquell edifici, sovint amb incomprensió per part dels veïns. Avui, aquell espai és conegut com la Nau Gaudí i s’ha convertit en un element patrimonial plenament reconegut. Una altra obra curiosa que va esmentar va ser el ‘Capricho de Comillas’.
No va ser fins a l’any 1878 que Antoni Gaudí va començar a signar obres públiques amb el seu nom. La conferència es va tancar just en el moment clau en què l’arquitecte inicia la construcció de la Sagrada Família, una obra ja coneguda. “Us he explicat com va començar”, va concloure Gueilburt. “Ara ja sabeu com acaba”. Ara bé, sí que va remarcar un aspecte: Gaudí va estar durant 10 anys fent només la cripta del temple perquè no sabia com continuar la seva obra. “Durant aquells anys va ser quan va fer altres obres, no va estar parat. De fet, va ser el temps en el qual va fer més obres públiques”, deia Gueilburt. Ara bé, quan va tenir clar com continuar, va ser quan es va centrar i tancar en banda per acabar la Sagrada Família. “Va ser molt llest: sabia que ell no l’acabaria en vida. Es va preocupar per deixar-ho tot fet i tancat perquè els del futur sabessin com Gaudí volia acabar el temple”, va explicar.
La gent es va interessar durant el torn de preguntes per saber si Antoni Gaudí era “garrepa”, tal com ‘diu la llegenda’. Gueilburt ho tenia clar: “Era molt organitzat amb el que feia i sabia què necessitava”, va respondre.