Opinió

Duralex

Si a qualsevol de nosaltres ens preguntessin per una marca de gots, la primera que ens vindria al cap és, sense cap mena de dubte, Duralex. Sí que tenim molts pots de Nocilla que hem reciclat com a gots, però com a marca en si, Duralex és la reina indiscutible. El nom d’aquesta empresa prové de l’expressió llatina Dura lex sed lex, que significa que la llei és dura però és la llei.

Doncs m’agradaria trencar amb aquesta sentència. I el motiu és molt senzill. La llei ha de servir com a garant d’un ordre social i per tant s’ha d’ajustar sempre a allò que la ciutadania en el seu conjunt considera just. No s’hi val que es redacti des de les elits de poder, que òbviament la fan al seu gust i necessitats, deixant en molts casos de banda les necessitats del col•lectiu. I aquí és on entra en joc la perversitat de la sentència Dura lex sed lex, que realment vol dir que la llei dels poderosos és dura però és la llei per tothom. I és que la frase va ser encunyada en l’època dels romans, uns temps on la cultura i el pensament només estaven en poder de les elits.

Afortunadament aquesta tendència ha canviat amb els segles i a hores d’ara el pensament està a l’abast de qualsevol. Així, podem dubtar del sistema que escull els nostres representants i de les lleis que aquests s’han fet a mida. Més enllà d’això, per tant, també és lícit saltar-se la llei sempre i quan impliqui afavorir l’interès del col•lectiu i no el particular. Si poséssim per davant l’interès particular només estaríem canviant els centres de poder, però el problema seguiria estant allí. Per aquest motiu, campanyes com el #novullpagar o una possible secessió de l’estat espanyol –sempre que comptés amb un recolzament majoritari de la societat catalana- són més que lícites. I és que, sota quins criteris hem de forjar una societat? Ha de prevaldre allò legal o allò lícit? Jo ho tinc clar: allò lícit perquè sempre comptarà amb el suport de la majoria.

La Bíblia, un llibre que, entre d’altres coses, servia com a patró de conducta de la seva societat, explica de manera prou representativa amb una paràbola la idea d’aquest article. Doncs hi havia un arbre fruiter del qual tothom menjava. Aquest fet va provocar que l’arbre deixés de produir fruit per tothom i es va decidir castigar tot aquell que en mengés a l’espera que l’arbre es recuperés i pogués abastir a tothom. Al cap de temps, quan l’arbre ja estava plenament recuperat, un jove va agafar-ne un fruit, motiu pel qual va ser durament castigat. Era lícit que el castiguessin si el motiu pel qual s’havia fet la llei ja no tenia sentit? Una prova que la llei sempre va per darrere de la societat, que se’n pot veure afectada injustament.

El mateix passa amb la política actual. Van passant els segles i encara no hem sabut corregir els errors que hem comès tant de temps. I és que la democràcia no hauria de consistir a fer cas a unes lleis injustes sinó a bastir un espai on tots hi estiguem el més d’acord possible. O sigui, a no pagar unes autopistes que s’han amortitzat des de fa decennis, a obligar al govern a retirar unes polítiques de retallades que el poble no vol o a saltar-se una Constitució que no permet fer referèndums sobre una possible secessió. La democràcia és que esculli el poble. I a partir d’aquí que cadascú voti el que li sembli.

Així doncs, per què no prescindir de la llei quan l’ocasió és justa, val la pena i obeeix a un benefici col•lectiu? Total, si uns gots que porten per nom Duralex s’esmicolen quan cauen al terra, nosaltres també podem fer cas omís a allò de Dura lex sed lex.